Aüssant el moc

Agarre un constipat d'eixos de la calor, que et deixen fora de lloc, quan no t'ho esperes, aüssant el moc. Res d'especial, perquè les notícies mos diuen que els ciutadans estem fora de lloc, i mos estan recoŀlocant on toca, cadascú gestionant la petita misèria d'on els dirigents polítics dels Partit Popular extrauen els seus sous i sobresous de centenars de milers d'euros a càrrec dels diners públics, les beques dels estudiants, les pensions que volen esprémer fins a fer-les caritat, els llibres de les biblioteques sense llibres, els medicaments dels malalts sense atenció, el desmantellament de la recerca mèdica... Després de l'esclat de la bambolla immobiliària hauria de vindre el de la bambolla política dirigida pel Partit Popular, eixa gran bambolla que suma euros públics en lloc de pus. Deliris de constipat.

Felis catus

Hem passat per l'itv, i n'hem eixit victoriosos per a un any més, a pesar que en el taller s'han deixat d'apanyar un llum de posició. Però no aniré a renegar, en vista de l'èxit. Pensant en això després d'haver llegit l'apunt de Núria Puyuelo, em ve al cap que no recorde on vaig llegir una vegada que això dels tres peus del gat tenia a vore amb la mètrica llatina, on felis en tenia dos i no tres. Però no he aconseguit documentar-ho enlloc, per ara. En canvi, sí que trobe en Conca documentació per a un cas de mètrica de bar exposat amb bon criteri estètic.

Cita dominical / 240: Patricia Tubella

El chav és una persona de classe baixa i sovint jove, adepta a la roba esportiva de marca (real o d'imitació). Un ésser vulgar que voreja el comportament antisocial, segons els diccionaris anglesos que han incorporat este vocable nou i informal.

Patricia Tubella, «El pueblo contra el proletariado», El País, 16.01.2013.

El subtítol diu: «Owen Jones, promesa del pensament britànic, denuncia en l'assaig d'èxit Chavs la demonització interessada de la classe obrera per les elits socials». En sabem quatre coses de tot això.

¡Xe, patxarell!

Parlen del passarell en la llista Migjorn. Bé, més exactament del passerell, que o no sé quan la normativa va decidir tornar a canviar-li la vocal. N'hi ah qui dubta de de la relació coincident amb els usos figurats castellans de pardillo, però el francés linotte (i no bouvreuil 'pinsà', com diu el Larousse), que també té usos figurats semblants, em fa pensar que l'origen pot ser més antic. El nom científic de l'ocell crec que era Acanthis cannabina (hi deu haver una errada en el gdlc: ... cannabia) i ara deu ser Carduelis cannabina. I, ho confesse, per això em va cridar l'atenció la cançò d'ahir de Delên.

En tot cas, el debat migjorner em recorda el ¡patxarell! vocatiu de ma tia Xelo quan jo era menut. Una variant de bataroni en eixos usos, però més mordaç, si vols.

Quan xerres amb ets ulls

M'ha pegat per sentir Ludovico Einaudi mentres transcric. Eixa música de fons m'allunya del tel de política sense suc ni bruc que em veig obligat professionalment a escoltar amb atenció, posant-hi tots els sentits. Estic segur que fent esta faena n'he descobert un de nou: el tedi.

El fons sonor per a combatre'l començà enguany amb el Platinum de Mike Oldfield, però ja l'he cremat i em costarà un temps tornar-hi. Però hi ha molt bones alternatives per a qualsevol moment, com ara Els Catarres, El Petit de Ca l'Eril, Clara Andrés, Delên, La Iaia, Antònia Font, Mishima o Sanjosex; canviant de registre, Xostakòvitx i Mahler, Debussy, Berlioz i unes quantes obertures de Wagner; un dia, de colp, passant per Vangelis, tope amb Stratosfear de Tangerine Dream. I acabe esta temporada amb l'Einaudi (In a time lapse, sobretot), tot i que hui, mentres havia de picar unes quantes rèpliques infumables de Catalá Verdet, m'he posat unes quantes peces de Hildegard von Bingen, com a preparació per a vore Rosa Luxemburg de Margarethe von Trotta (1986).

I m'aborrone en sentir Quan xerres amb ets ulls de Delên:

Hola passerell, mira un estornell, passa un verderol, i guaita un rossinyol. Vigila un falcó, que negre aquell tord, mos resquitlla una gavina, i un puput que quasi ens pica.

Clàssics avalotapobles

L'autonomia que mos cal és la de Portugal. M'ha vingut després de sentir els diputats del psoe i del pp replicant-se en les Corts pel conveni que el govern valencià proposa que es firme amb el govern català per a la reciprocitat d'emissions públiques de televisió entre allà i ací.

Tal com vaig dir, envie una queixa al síndic perquè el web de la distribució Lliurex de la Generalitat valenciana no té versió en valencià: eixa senya de la identitat tan solemnement i falsament utilitzada en les Corts pels pepers i valencianerament rebregats Maritina Hernández Miñana i Fernando María Giner Giner. L'efecte ha estat miraculós: ara mateix, mentres escric este línies, torne a consultar el web de Lliurex i apareix en valencià. Supose que el síndic podrà tancar esta queixa amb eufòria pel seu èxit quasi instantani. (Supose que ahir i este matí devien tindre algun problema informàtic, que és una excusa recurrent.)

I quant a Portugal, m'apareix en el diari l'oferta de treball del lloc de rector de la Universitat de Lisboa, que conté el requisit següent:

d) Be fluent in Portuguese language.

En este cas crec que no sentirem les veus d'indignació dels «clásicos alborotadores» (tal com dien els cartells d'avís en la pantalla del cinema abans de la projecció quan jo era menut).

Programari mentirós

Em fa gràcia llegir la notícia del diari que diu «El 'software libre' no arranca» (El País, 10.06.2013), que mos recorda el meravellós món de somriure dentífric on viu González Pons, que va presentar la distribució Lliurex de Linux l'any 2004. I això que tenia un nom ben «guai», d'eixos que cridaven els valencians a la revolta informatitzada. Però el camí d'eixa «llibertat» ninobravera es veu que no va tindre l'espenta que li posava el conseller en la dutxa a la cançó.

Ah, damunt, el web de la distribució no té versió en valencià. Si demà en faig una queixa, no sé si em diran també que eixe web està caducat i que d'ací a uns mesos el refaran... ¿Quan li s'acabe a l'antic conseller el lloguer d'un pis de Madrid que li paga el pp, a pesar que ell cobra del Congrés dels Diputats dietes per allotjament? ¡Mira com riu el guilopo!

Nyap mediterrani

Diu Le Monde (11.06.2013) que el govern grec tanca la radiotelevisió pública Ellinikí Radiofonia Tileórasi (ert). Hi treballen unes tres mil persones i no saben quantes continuaran tenint faena en el nou ens més menut que preparen. En este cas els grecs van per darrere dels valencians, però les causes de la desfeta del mitjà públic deuen ser semblants. No sé si han pres com a exemple el País Valencià, que té la mitat de personal (en la població i en la televisió). He vist eixa notícia d'última hora i he pensat en els possibles paraŀlelismes entre els dos països. Uf, me'n passe comparant, és clar.

Per sort, i per ara, la situació social mos coŀloca un poc més a recer, però això no és cap consol. La recepta per als grecs és la mateixa que es pretén aplicar ací, i en podem témer els efectes. Tal com diu Andrés Boix («Vuelve el cemento», El País, 07.01.2013) parlant de l'urbanisme, que no sé com està en Grècia:

Així, els experts, que després d'haver assessorat l'administració en el passat i haver construït (i cobrat amb ous d'or i no de ciment) el nostre sistema fallit d'espoliació ambiental i territorial, ara es presenten com a «tècnics independents» que mos han de rescatar dels nostres terribles polítics, ja han començat a insinuar per a on aniran els trets. Segons el seu criteri, el problema de l'urbanisme valencià és, agarreu-vos fort, que resulta massa complex, llarg i car d'urbanitzar.

Tenim el Mediterrani fet un nyap, l'aigua de la mar i les vores.

Temps de converses

Uns quants amics i coneguts meus estan connectats a través de Facebook, de Twitter, del WhatsApp (i segur que em deixe alguns canals de safareig més), a banda de les xarrades tradicionals del cafenet en el bar i la conversa en taula. No sé com ho aconseguixen, atés que a mi em ve justet xarrar mentres almorzem o, més tard, amb la cerveseta sense alcohol de cap a la una. Són uns minuts diaris que ja donen prou de si. A partir d'ahí, les telefonades em sobren. I, és clar, si haguera d'estar mirant les xarxes socials i la missatgeria instantània, m'ofegaria.

L'única cosa que aprofite és el correu electrònic, on puc demorar les meues respostes i comentaris als missatges i als temes que es proposen en algunes llistes de correu. Naturalment, el temps me se'n va llegint el diari, llegint poca cosa més, fent o repassant algunes fitxes, algunes entrades de diccionari i alguns webs, i mirant de fer estos apunts amb un mínim de substància, cosa que resulta ben difícil. I per això me s'omplin les lleixes de casa. També les del Kindle.

Cita dominical / 239: Jesús Fernández Villaverde i Luis Garicano

El nostre sistema educatiu, des de la primària a la universitat, ha estat basat històricament en la repetició memorística, en el conformisme inteŀlectual i en somriure al professor de torn. Els nostres governants són principalment opositors, és a dir, experts quasi perfectes d'este sistema.

Jesús Fernández Villaverde i Luis Garicano, «¿Son constitucionales siete millones de parados?, El País, 26.05.2013.»

Panoràmica estètica

Faig proves amb la panoràmica. Comence per l'estació del Nord de València. I ja m'agradaria poder fer-una de tot el llonguet de país. No per res, només per interessos estètics i ambientals.

Embolicat com un caragol

Sovint no m'explique gens bé, i he d'esmenar els meus comentaris. N'havia fet un renegant del fons de tot, però un company collistaire de tfv m'ha mostrat que no em fea entendre gens. Espere aconseguir-ho algun dia, tot i que tampoc no sé massa per a què.

L'AVL és una institució que jo diria que no caldria tindre, si la societat funcionara d'una manera més eficaçment i profundament democràtica. Atés que això no és aixina, va ser una sort que a Zaplana li pegara per crear-la, i no ha anat malament del tot, a pesar de la funció més aviat socialitzant (o placebo) que crec que tenen molts acadèmics.

D'altra banda, tampoc no em referia als moviments ecologistes i feministes en el sentit que dius, encara que puga existir eixe control a través de les subvencions. La meua afirmació era: «I el mateix s'esdevé amb el medi ambient o el masclisme: estem parlant de diners (per carregar-se la natura, per tindre població servil).» Pretenia indicar simplement que la destrucció de la natura i el masclisme no s'aguanten per cap altra causa ideològica de fons que no siga el l'econòmica (que en este moment seria el capitalisme sense regulació).

Intentava fer un paraŀlelisme amb el fet que el blaverisme (i les polèmiques sobre la natura de la llengua) és un instrument (entre altres) de control econòmic en mans de les elits valencianes. Trobe que l'experiència mostra que no hi ha cap possibilitat de convenciment racional general en la societat que no tinga fonament econòmic. En democràcia, és clar, els controls haurien de regular i reequilibrar eixe fonament econòmic.

Sort que tinc coses més concises i explicables a fer, com ara queixes al síndic de greuges. Si no, no em trauria la pasta dels dits.

Fonaments acadèmics

«Les notes de Víctor Ripoll» en El Temps (núm. 1.512) tracten l'errada del diec per no incloure en l'entrada guspirejar les accepcions 'llançar guspires' i 'ploure o nevar molt prim'... No fa massa que purnejava en la Ribera, també amb poc de suport de la institució normativa, però amb molt de fonament lingüístic.

Bé, ni l'iec ni l'avl, —ni ningú, és clar— poden estar sempre encertats al cent per cent. El que mostra, però, el valor d'eixes institucions és la seua capacitat de millorar, d'esmenar-se, d'adaptar-se, d'ampliar-se, eixe és l'exemple fonamental que hauria de donar la seua guia normativa. Senc el president de l'avl en la televisió preguntant-se al Bioparc de València per què «tenim» —¡ell també!— el costum de dir «tiburó» i no «tauró»... Purnejaran els fullets amb els noms dels animalets sobre el Bioparc, i tot resolt. Esta vegada podrien publicar els comptes de resultats de la iniciativa, per comprovar la solidesa dels seus fonaments.

Energies

Tal com he contat, vam estar dos dies en Conca, que té un centre antic prou apanyat, tot i que els cables de la llum i telèfon van per les façanes, a major glòria de la incompetència energètica. Ara tope casualment per València amb una botiga que exposa conserves manxegues. Takse va fer bé de comprar-ne allà, perquè ací estan a més del doble de preu. Vam estar en un hotel nh, bastant nou, ben condicionat i no massa llunt del centre. No tenen res en valencià, aixina que és el que els demanem en l'enquesta que mos fan per Internet.

Els qui no posen en conserva alguns és el geni, i ara s'han rebotat massa enèrgicament dos collistaires per un dis-li aixina o dis-li allina, per una pàtria o per una altra, per uns culpables o per uns herois... Un collistaire diu que deixa la llista. Però la llista Migjorn, com la vida, continua, i ho fa en crisi dialèctica permanent, com sempre.

I uns productes també aliens i de geni a tindre en compte són els cotxes de la marca americana Tesla, que m'acabe d'assabentar que existix després de vore un documental d'un transportista que traslladava el model Roadster en el remolc d'una banda a l'altra dels Estats Units. No em sona que digueren que era elèctric. Però parlen de la marca en les pàgines salmó del diari El País i aŀlucine prou amb el que estan fent per allà, tenint en compte el que tenim ara mateix ací. A més, tenen un web molt interessant sobre les característiques tècniques i de consum dels vehicles que fabriquen. Quan això arribe ací, amb una miqueta de sort, el fracking no haurà destrossat el país que encara no hem fet.

Com si ploguera

Després de sentir-me prou desvanit amb dos respostes sobre les novetats que hi ha hagut en les fitxes i la resta dels meus treballets tècnics durant el mes de maig (no ho sabeu prou, però aprecie molt els vostres comentaris, Adolf F. i, sobretot —dèria personal— Germà C.), torne a topar amb la vaporosa realitat de la llista Migjorn. Aprofite, doncs, per a reciclar un poc una conversa sobre els caràcters i el país que tenim i no tenim, que no acaba d'eixir del discurs dels orígens i les genuïnitats.

En realitat té igual d'on vinga o d'on siga la gent, perquè en tots els llocs hi ha persones que votaran i treballaran per opcions polítiques que els perjudiquen. El grau d'èxit d'eixes persones i d'eixes ideologies absurdes supose que varia percentualment d'acord amb factors com l'educació i l'equitat de cada societat en cada moment.

Eixes dades en el País Valencià no són gens bones, i la història que arrosseguem de renúncies i frustracions també han conformat un rerefons que condiciona el present. El daltabaix de la crisi econòmica (eixa gran estafa) podria estar canviat alguna cosa, però no podem assegurar-ho tampoc.

Per cert, per a mirar de tirar en un altra direcció com a país, l'autocrítica hauria de ser permanent, i sempre dinàmica, sempre en el sentit de variar els procediments a la vista dels resultats, en lloc de demanar disciplines (ei, 'deixuplines' tampoc) i penediments culpables. Per contra, sovint sembla que hi ha qui no sap fer eixa autocrítica sense agrors, retrets i desqualificacions que mos paralitzen o que mos duguen per camins sense eixida. Davant d'això, un recurs possible és fer com si ploguera. Jo ho practique sovint. I, tal com diuen, quan plou, tot lo món es banya.